Biografia

El meu nom és Gemma Fortino Orga. El meu primer cognom sona italià perquè els meus avantpassats van venir de Milà al segle XVIII. Ja fa moltes generacions, però, que s’ha perdut qualsevol vestigi de la cultura italiana en la meva família.

Vaig néixer a Barcelona, on he viscut sempre, l’any 1977, un estiu que no va fer gaire calor. Els meus pares tenien, i tenen, una fleca al cor del barri de Gràcia, i havien de treballar moltes hores, així que molts dies jo estava a càrrec d’alguna de les meves dues àvies. Quan jo tenia tres anys va néixer el meu únic germà, i amb ell, una mica de competència. Amb ell vam compartir sobretot jocs de construccio i, després, d’ordinador. Quan teníem edat suficient, els nostres pares ens feien baixar a treballar a la botiga els dissabtes. Primer fèiem un dissabte ell, un dissabte jo, però després em vaig quedar jo tots els dissabtes a canvi d’una setmanada més gran. A la meva família s’aprenia ben aviat que si es vol una recompensa cal esforçar-se abans. El mateix que havien aplicar quan vaig voler tenir gos, als sis anys, que vaig haver de demostrar que podia treure la pols de la casa cada dia durant uns quants mesos abans que me’l regalessin. Des de llavors, sempre hem tingut animals.

L’escola no va suposar un esforç, ja que m’agradava aprendre i no tinc mala memòria. Després dels estudis bàsics i de fer el que abans era BUP i COU, vaig entrar a la facultat de Veterinària, on vaig cursar tota la carrera amb unes notes tirant a baixes. Allà vaig estar sis anys de la meva vida, i quan vaig acabar, la meva intenció era dedicar-me a l’etologia, que és l’estudi del comportament animal. Vaig estar treballant uns mesos de veterinària però em vaig adonar que amb els meus problemes de visió no podia ser suficientment acurada posant punts o mirant pel microscopi. Tinc una agudesa visual baixa degut a una lesió antiga al nervi òptic, segurament causada per un virus quan era petita.

Vaig ingressar a la facultat de Psicologia, i allà vaig descobrir que les assignatures m’agradaven en general totes, i que no em costaven gaire de seguir, així que quan els meus pares em van proposar de treballar els matins (les classes eren a les tardes), vaig accedir. A la botiga vaig aprendre molt sobre la gent i sobre mi.

Quan vaig acabar la carrera, vaig apuntar-me a un màster, i després a un altre, i després a un postgrau. I més tard vaig apuntar-me als diferents cursets de EMDR que es donaven a Barcelona i a les supervisions del Centre de teràpia breu de Baecelona.

Ja des del final del segon màster, al 2008. vaig començar a visitar pacients, primer a un despatxet que vaig muntar a casa meva (m’acabava d’independitzar per anar a viure amb la meva parella). Un any després vaig començar a col·laborar en un despatx compartit per més psicòlogues i una psiquiatra, i allà segueixo.

En aquests moments sento que estic fent allò que millor sé fer, que és ajudar a les persones a mobilitzar i ampliar els seus recursos per canviar allò que no els agrada de la seva vida. Al mateix temps, el coneixement dels cursos, dels llibres i el que m’aporten els propis pacients fa que mantingui viva la meva curiositat i que no se m’oblidi que sempre hi ha coses a millorar per més que aprengui.